Una representació del grup satèl·lit “Ciutats i pau” del III Congrés Internacional Edificar la Pau al Segle XXI, que se celebrarà a República Dominicana del 26 al 28 de juny, va presentar ahir al Palau Macaya de Barcelona les principals conclusions a la ponent principal d’aquest eix, la filòsofa i professora de la Universitat de Barcelona (UB), Begoña Román.
Jordi Hereu, alcalde de Barcelona entre 2006 i 2011 i soci i president d’Idencity, va ser l’encarregat de presentar el document de conclusions, creat després de mesos de debats a porta tancada. En primer lloc, l’exalcalde, va deixar clar que les ciutats “no només són l’escenari de grans temes com la pau, la seguretat, la solidaritat o la igualtat, sinó també les protagonistes -un agent actiu- de la recerca de les solucions dels problemes de la humanitat”.
Respecte la relació entre pau i ciutat, i encara que va puntualitzar no tenir una “vareta màgica respecte la ciutat ideal”, Hereu va fer dues advertències. D’una banda, va recordar el paper clau de les urbs: “Si volem construir pau al món – que és més que absència de guerra- les ciutats han d’estar en el primer capítol de la història”. I, d’altra banda, va comentar el factor temps: “Igual que en la creació d’una ciutat, la pau no és un moment, sinó un procés lent”.
L’exalcalde de Barcelona i actual assessor urbanístic també es va mostrar crític respecte el context actual: “una cosa és que el món s’urbanitzi -aviat dos terços de la humanitat viurà en ciutat-, i una altra cosa és que realment estiguem construint ciutats”. “Perquè la ciutat sigui educadora, mediadora, policèntrica, fractal i aposti per la inclusió social, ha de ser fruit d’un projecte col·lectiu i intencional de la ciutadania; avui, però, les ciutats són exclusivament fruit de la lògica del mercat i de l’acumulació de la gent “. “La ciutat no és viure un al costat de l’altre, sinó crear un projecte col·lectiu”, ha insistit.
Per la seva banda, Josep Oliva, arquitecte i urbanista, va defensar la ciutat “pública, mediterrània i de mentalitat urbana”, la qual exigeix un “sistema de parcs molt complet”. També va apostar per una ciutat fractal – que tots els barris d’una mateixa ciutat tinguin igualtat en equipaments i oportunitats- i cohesionadora perquè, segons va advertir “mentre hi hagi segregació, es deixi una part de la població de costat, sempre hi haurà possibilitat de conflicte”.
A part de les dues persones que van intervenir a l’acte d’ahir, Jordi Hereu i Josep Oliva, el grup satèl·lit d’experts de l’eix “Ciutats i pau”, reunit a Barcelona aquests mesos previs al Congrés, ha estat integrat per: Josep Mayoral, Vicepresident del comitè executiu de Mayors for Peace des de 2009; Josep Maria Pascual, director d’Estratègies de Qualitat Urbana; i Antònia Hernández, directora de la XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores.
Román recull el document dels experts
Finalment, Begoña Román va recordar la vessant col·lectiva de la ciutat: “sense ciutat no hauria Humanitat”. “Hem de recuperar el concepte de comunitat i del comú i acabar amb un individualisme massa arrelat”, va afirmar. Va apostar per defensar el concepte de ciutat, però no de qualsevol ciutat: “hem de construir ciutats altruistes, hospitalàries i que fugin de l’hostilitat i això es fa principalment mitjançant la participació i la democràcia”.
“Tenim el perquè: hem de viure en ciutats. Tenim el que: ha de ser una ciutat participativa i de proximitat, dos conceptes que van de la mà. Però ara falta el com “. I aquesta va ser la seva recepta: “A la ciutat la gent ha de sentir que compte per a alguna cosa, que escoltem la seva història, perquè hi ha espais de tranquil·litat on la gent s’atura (slow cities). La ciutat ha de fluir amb tranquil·litat, de forma càlida. La ciutat ha de ser un lloc de trobada, no estar saturada ni saturar els seus habitants”.
“La bellesa és subjectiva, però la gent que viu en un espai lleig se sent violentada. Hem d’estar orgullosos de la nostra ciutat i voler mostrar-la als altres, trobant la justa mesura dels turistes gràcies a la participació dels veïns. Una ciutat on es pugui passejar i no només circular”. I finalment, va concloure: “una ciutat que tingui una administració local important i no subsidiària de l’administració superior i amb capacitat per a protegir la població més desfavorida”, perquè l’administració municipal és proximitat i organització de la vida quotidiana.