A casa nostra vivim un temps de fortes tensions, de manifestacions i contra-manifestacions, de declaracions i contradeclaracions, les xarxes van plenes de notícies d’un cantó i d’un altre. La paraula democràcia sembla tenir significats molt diferents i tothom s’atribueix aquest mot en propietat negant als altres que es puguin aplicar l’apel·latiu democràtic. Els mitjans de comunicació repeteixen que la societat està fracturada, que entre les famílies i els amics ja no es pot parlar del que està passant al nostre país, per por a trencar-se o deixar de parlar-se. “Podem parlar de tot menys de política” sembla la consigna d’aquests dies a les sobretaules familiars.
Doncs aquesta proposta és la més desencertada de totes, perquè el que necessitem avui es parlar i dialogar més que mai. Ja fa temps que vivim en una societat on hi conviuen plegats models i estils de vida configurats pels valors que cadascú i cada grup social defineix com a vàlid per a ell i per a la resta de la societat. La nostra és una societat oberta i plural i això ens ha demanat promoure sovint el diàleg entre totes les conviccions, cosmovisions i creences. I això és el que hem de continuar fent en aquests moments a tots els nivells de la nostra vida. Hem de dialogar i parlar si volem arribar a una comprensió mútua. Avui, més que mai, a l’àmbit familiar, entre els amics i entre els grups socials hem d’enraonar i enraonar. Enraonar vol dir donar raons, posar sobre la taula les raons que tenim cadascú. Només d’aquesta manera les diferents visions podran trobar-se i establir un marc transversal que permeti superar el conflicte.
La nostra societat està madura per tenir un diàleg. Sempre hi haurà persones i grups més extrems incapaços de donar raons i que s’emboliquen en les seves emocions o creuen que només ells tenen la raó. La resta, però, sabem que tenim raons i aquestes són les que volem compartir amb la família i els amics. Necessitem que les persones i els grups deixin fluir les raons, les sensacions, les emocions que en aquests darrers temps hem anat guardant en el cor i a la ment. Hem de ser capaços de posar damunt la taula tot el cúmul de vida i d’experiències que tenim i serà llavors quan ens adonarem que les raons poden ser vàlides per a uns i per als altres, perquè la vida en darrer terme no és una competència per saber qui té la raó, la veritat, sinó una trobada cordial i amical. Les famílies hem d’entendre que el millor testimoni que podem donar als més menuts, no és el d’un silenci poruc, sinó que som capaços de parlar al voltant de la taula, de donar-nos les nostres raons sense cridar, enfadar-nos o barallar-nos. Com podem exigir als nostres polítics que dialoguin i parlin entre ells, si nosaltres hem renunciat a fer-ho per por a la sobretaula d’una trobada familiar’?
La demanda de diàleg sorgeix de la vida concreta, dels diferents grups socials que demostren amb la seva actitud diària que el diàleg és possible, que no és una quimera, sinó una realitat tangible i visible. Compartint experiències a nivell d’una convivència real és com demostrarem que la vida, i no solament una discussió argumental, és la que ens ajudarà construir un país des de la concòrdia, on tots ho podem viure segons allò que pensem i volem, sempre que no fem mal a ningú ni a nosaltres mateixos.
Hauríem d’evitar caure aquests dies en la trampa de parlar només usant grans paraules, com democràcia, pau, llibertat, Catalunya, España, etc. Les idees a nivell abstracte poden ser més o menys clares, fins i tot ens poden ajudar a definir els conceptes amb claredat. Però el que és important per arribar a entendre’ns, són les raons que fan que una experiència sigui més desitjable que una altra, que veiem que és un bé real per a les persones, que quan cerquem el bé més comú possible per a tots plegats és quan més fàcilment arribem a entendre’ns.
Poso un exemple del que vull dir, una experiència viscuda a casa meva el passat 1 d’octubre. Com a moltes famílies no tots els germans pensem el mateix. Però sempre hi ha germans de visions molt oposades de pensaments ideològics totalment contraris. Aquests germans que semblava que no podien parlar van tenir un gest significatiu. Un d’ells per les seves dificultats físiques volia anar a votar però necessitava que algú l’acompanyés. La meva germana que estava totalment en contra d’aquestes votacions, que hagués fet tot el possible per evitar-les (sempre de manera pacífica), va acompanyar el seu germà a votar. I no només el va acompanyar, sinó que va agafar la papereta, va marcar el sí i el seu (meu) germà va votar a favor de la independència. Admiro la generositat de la meva germana de permetre que un germà exercís un vot en una urna en la que ella no hi creia. Després al dinar van tornar les discussions, els criteris diferents, però, per a mi, allò que compte és el gest que va tenir. La democràcia es juga a la vida i no tan sols en les discussions de sobretaula.
És temps de gestos, de veure la vida dels altres, perquè davant del que fem i com vivim poques coses podem qüestionar. Després ens asseurem a xerrar i posarem les nostres concepcions en comú i podrem discutir hores i hores i fins i tot no arribar a cap acord. Però l’experiència em demostra que quan baixem al que fem i al que vivim ens posem més ràpidament d’acord, i si no som capaços de fer-ho, no trenquem els vincles ni el desig de seguir enraonant.
Estic segur que a la nostra terra es donen molts fets semblants al que varem viure a casa meva. Situacions que no ens expliquen els mitjans de comunicació, però que si els fem visibles són els que teixeixen i fan possible la convivència. Hem d’enraonar sense cercar una veritat abstracta i essencial, sinó el bé de la gent, encara que el seu bé no coincideixi ideològicament amb el meu. Hem d’assolir el reconeixement i l’estima d’uns i altres i és des d’aquesta plataforma que després podrem entrar en el debat dels conceptes, de les idees i de les grans veritats.
Jordi Cussó és president de la Fundació Carta de la Pau